Els Plans de Desenvolupament Comunitari com a política pública per a la transformació social. Les experiències de Barcelona (1997-2015)

Resum

El present article analitza el desplegament dels Plans de Desenvolupament Comunitari (PDC) com a política pública a la ciutat de Barcelona (període 1997- 2015). El seu principal objectiu és fer una aproximació a com els PDC han contribuït a la transformació social del territori des d’una triple perspectiva, la configuració de les polítiques, la millora de les condicions de vida i la redefinició de les relacions de poder. Al seu torn fa una aproximació als factors que han incidit en la diferent evolució de les experiències. Metodològicament es recolza en diverses fonts, anàlisi documental, metodologies etnogràfiques i recerca qualitativa a través del treball de camp. Com a principals resultats s’assenyala com a element facilitador el paper de l’administració local i dels equips comunitaris, no municipals, per generar sinèrgies públic-ciutadanes fonamentades en la cooperació i la proximitat territorial.
Pel que fa a les transformacions, els PDC han contribuït al desplegament d’accions i projectes amb incidència en les condicions de vida, han permès una major efectivitat del treball de determinats serveis públics (a partir d’aquestes lògiques de proximitat), però només en casos excepcionals, han estat optimitzats com a plataformes per al disseny de noves polítiques i grans transformacions urbanes. L’article tanca les seves conclusions obrint l’interrogant sobre els límits de l’acció comunitària amb suport institucional per a la generació de consciència crítica i empoderament polític en els territoris.