La tradició lírica de la llengua d'Oc s'instal·la i es consolida a Catalunya a partir de la segona meitat del segle XII, assolint una posició dominant que es veurà refermada durant la baixa Edat Mitjana i conservada fins el final del segle XV. Durant aquest procés que no és ni constant ni lineal, les figures dels sobirans de la Casa de Barcelona, hi jugaren un paper determinant. Alfons II fou el «Rei Trobador» per excel·lència, protector i trobador ell mateix que, probablement, va comprendre i explotar les imatges de la nova escola de la lírica cortès, consagrada en els seus anys com a vencedora a escala europea. La posició respecte dels trobadors no va ser diferent al voltant del seu successor Pere II, el paper del qual sembla completament subestimat per la crítica moderna; en realitat, fins la tràgica derrota de Muret, mantingué la postura de protector i referent construïda pel seu pare Alfons. Nogensmenys, la primera part del regne de Joan I, al voltant de 1260, sembla estar caracteritzada per una interrupció accentuada de les relacions amb els trobadors. El rei Joan no és vist pels trobadors del seu temps com un veritable protector i mecenes; les referències positives poden haver estat solament episòdiques i es va guanyar moltes i també aspres crítiques pel seu desinterès per Occitània i la fallida oposició a l'hegemonia capeciana. La manca de favor atorgat als trobadors durant la primera part del seu regne pot, en efecte, evidenciar un desinterès i una manca de respecte a la realitat política i cultural del sud de França. Aquest estat de coses sembla modificar-se en els últims anys del regne del rei Joan, també per l'impuls del seu fill l'infant Pere. En aquest període i després, durant el regne de Pere el Gran, la tradició trobadoresca es renova a Catalunya amb la figura de Cerverí de Girona; aquest es referma en un nou context cultural, de trets marcadament catalans i ibèrics, constituïts, també en part, després d'una més clara demarcació d'Occitània que caracteritza la primera meitat del segle XIII.
