La mesura d’acolliment residencial forma part del sistema públic de protecció a la infància per a l’exercici provisional de la guarda o la tutela. Tot i ser el recurs més utilitzat, continua sent el que més crítiques rep. El debat que segueix obert és el següent: són els centres de protecció una alternativa vàlida per a la infància en situació de dificultat social? Quan la veritable pregunta que ens hauríem de plantejar és: quines condicions han de reunir per desenvolupar òptimament els seus objectius i per garantir el caràcter educatiu exigit en la legislació vigent? Ja que l’experiència demostra que un percentatge important de nens, nenes i adolescents són acollits any rere any en recursos residencials, i tenen dret a una atenció socioeducativa de qualitat. En aquest article pretenem donar resposta a aquestes dues qüestions a partir de l’anàlisi de les diferents concepcions, sentits i significats que es concedeixen a la mesura en els textos normativolegals vigents, en la literatura especialitzada i en els grups de discussió d’educadores i educadors de centres de protecció, desenvolupats en el marc de la investigació de tesi doctoral Infància i educació social: pràctiques socioeducatives en contextos residencials de protecció a Galícia (Cruz, 2010).
