Vellesa en contextos indígenes i pobresa extrema a Chiapas

Resum

Objectiu: aquest treball vol presentar com les societats indígenes, específicament els zoques del nord-est de Chiapas, teixeixen estratègies de sobrevivència per fer front a la vellesa en situació de desavantatge econòmic i social, especialment quan viuen en pobresa extrema i en societats de gran marginació. Malgrat tenir en contra seu situacions adverses en la vellesa, alguns grups indígenes se situen per damunt de la mitjana nacional, tot i que la majoria manté mitjanes baixes.

La vellesa, en contextos indígenes, ja no es pot explicar només a través de la cultura nadiua, en què generalment l’etnògraf dibuixava una vellesa idíl·lica i homogènia, en què el vell (masculí) era descrit ple d’atributs gerontocràtics. La realitat és més complexa, hi ha diverses «carreres» i formes d’envellir depenent del «grau de vellesa», el sexe, la salut, l’estatus social, les xarxes de suport afectiu i solidari, l’economia, les habilitats en els àmbits màgics i religiosos, etcètera, i la suma de tot plegat defineix, en bona mesura, la manera d’envellir, que pot ser «amb èxit» o sense. Amb aquesta característica hi ha «velleses» i no «vellesa» i prou.

El sector indígena continua sent el més desprotegit. Si els programes oficials d’assistència social estiguessin dirigits a atendre la vellesa, aquest grup creixeria i seria més longeu del que mostren les estadístiques oficials.

Metodologia: per analitzar les estratègies de sobrevivència que els permet arribar a edats avançades, es van seleccionar un seguit de persones grans (16 homes i 9 dones) que superessin la barrera dels 75 anys, que és la frontera de la mitjana nacional de l’esperança de vida a Mèxic, i que visquessin en situació de pobresa extrema. Es va treballar en camp i es van aplicar 25 entrevistes en profunditat. Cada entrevista es va enregistrar –amb el permís de la persona entrevistada– en vídeo i es va transcriure per ser plasmada en síntesi, com a exemple, en el treball.

Resultats principals: davant el panorama d’alta marginació i pobresa extrema en què es desenvolupa la vellesa en les comunitats indígenes, el vell es retira de l’activitat productiva sense cap prestació social, ha de treballar fins al límit de les seves forces (feina física), habilitats (resadors, curadors, balladors, etc.) i capacitats (mentals, com la lucidesa, salut, capacitat auditiva, suport de la família, amics, veïns, església, etc.). Amb aquest esquema, la població vella construeix estratègies de sobrevivència que li permet no morir en edats joves, i la presència de la població envellida és més evident i creix al mateix ritme o més de la mitjana nacional. Els vincles de suport en l’edat avançada es cristal·litzen a través de xarxes de suport religiós, el suport comunitari, les relacions afectives i solidàries dels familiars i amics, així com dels programes oficials de suport econòmic a la vellesa.