Moviments i mobilització social. El cas del cicle mobilitzador de l’independentisme

Resum

La dècada que va del 2008 al 2018 ha estat d’alta intensitat política. Ho podem constatar amb diferents indicadors de protesta i mobilització social disponibles, confirmades a partir del seguiment de l’actualitat política. Centenars de manifestacions, protestes, concentracions, i tot el repertori imaginable d’acció col·lectiva que despleguen els moviments socials han format part del paisatge polític del país. Dos grans eixos han protagonitzat aquest cicle intens de mobilització social, producte del que Macià, Martí i Ubassart (2018) anomenen la triple crisi –econòmica, de representació i territorial. D’una banda, en l’eix nacional, el vinculat al moviment sobiranista/independentista amb un procés de mobilització que va comptar amb un cicle de consultes, multitudinàries manifestacions, sorgiment de nous actors, i finalment un pols amb l’estat que va derivar en la suspensióm de l’autonomia - via aplicació de l’article 155-, presó incondicional i exili de dirigents independentistes,que va comportar una etapa mb la de desestabilització institucional i social de conseqüències encara imprevisibles. I de l’altra, en l’eix social, les protestes del 15-M, que van enllaçar amb les protestes per la retallades en la prestació de serveis realitzades pel govern de CiU en el període 2010-2014, i en la constitució d’unes candidatures municipalistes amb molta presència d’activistes de moviments socials. En aquest article, a partir de la caracterització dels dos grans agents de mobilització d’aquesta darrera dècada 2008-2018- analitzarem com aquest doble cicle ha pogut canviar la configuració dels moviments socials.