En les pràctiques professionals vinculades als diversos àmbits educatius de magisteri, educació i treball social, pedagogia, etc. hi ha preguntes centrals de difícil resposta. Una de les més urgents és la sensació compartida entre les diverses professions que els models teòrics de la pràctica educativa i la seva concreció quotidiana tenen poc a veure, una constatació que genera una certa perplexitat i frustració entre els mateixos professionals. Així, sorgeix l’interrogant de saber per què el treball educatiu diari acaba resultant sovint contradictori amb els propòsits i les voluntats expressades en teories, documents, formacions i declaracions. Crec que aquests interrogants es poden abordar pertinentment si utilitzem la perspectiva de G. Lakoff i M. Jonhson, que ens qüestiona sobre quina és la metàfora que organitza la pràctica educativa quotidiana, la domina i hi dóna sentit. Segons la meva opinió, i sempre en una primera aproximació genèrica i intuïtiva, les metàfores de l’educació com a acte burocràtic o com a art són les dominants en el nostre entorn. Davant aquest domini i la incapacitat d’aquestes dues metàfores, d’aquests dos models de teoria i pràctica educativa, per portar-nos a una educació de qualitat, s’esbossa una primera aproximació a una metàfora educativa alternativa basada en l’educació com a artesania o ofici reprenent l’obra de R. Sennett L’artesà. Una metàfora educativa alternativa que ja s’està construint a partir de pràctiques com l’«educació lenta», «educar per ser», els «professionals reflexius», etc. Propostes que parteixen de la concepció, les idees, l’estructura i la pragmàtica educativa entesa com un ofici, un exercici d’artesania col·lectiva que intrínsecament s’implementa a partir d’elements com el temps lent, la centralitat de l’error, les relacions de cooperació, l’acompanyament actiu..., i que ens pot portar a una educació de millor qualitat tant per a educands i educandes com per a educadors i educadores.